Comparte tu experiencia

Si te apetece compartir tu experiencia y crees que puede serle útil a mas gente, puedes enviarme tu caso a Contáctanos o mediante la dirección santeroom@hotmail.com y lo publicaré en este apartado.


Xavi Vilalta me ha enviado un escrito explicando su experiencia, es un caso de una persona con un espíritu de superación y una disciplina férrea.

Antes de que lo leáis, me gustaría deciros que la curación de las enfermedades no depende de mi, yo no curo, no soy sanadora, mi trabajo es dar herramientas a las personas que las necesitan, ayudarlos a aplicarlas y acompañarlos durante el camino. 

Muchas veces las personas con algún problema ya sea de salud o personal, se siente sola, el médico diagnostica, receta y “vuelva usted en 4 meses”. Y la sensación durante esos 4 meses es de soledad, de miedo, de angustia, de incertidumbre… sentimientos que no ayudan demasiado a recuperarse de la enfermedad . El simple hecho de tener a alguien a quien recurrir en los momentos bajos y sentirse acompañado, mejora espectacularmente el estado de salud.

Desgraciadamente no siempre todo el mundo es capaz de utilizar las herramientas y restablecer la salud. De momento no sabría deciros el porqué, quizá el destino, quizá no entra dentro de su plan divino… por algún motivo que se escapa a mi razón, algunas personas no son capaces de gestionar correctamente sus emociones y no pueden aplicar las sencillas pero constantes pautas que deben seguir.  Quizá algún día descubra como eliminar esa resistencia y todo el mundo lo consiga, ¡en ello estoy!

“Hola apreciadísima Eva y hola muy especialmente a Todos, 

El adjetivo apreciadísima Eva puede definir solamente una micro parte de todo lo que siento y de todo lo que es o significa Eva para mí y para aquellos que ya la conocen….  realmente “el destino” me permitió cruzarme en el camino de Eva y esto ha sido lo mejor que me ha pasado en la Vida. Conocerla y seguir sus terapias-consejos me ha permitido recuperar mi salud y ser otra persona para el resto de mi vida… 

Os saludo con la expresión “Hola muy especialmente a todos” por el hecho que me gustaría ser capaz de transmitiros mi experiencia y conseguir AYUDAROS A TODOS.  

En primer lugar os resumiré muy brevemente los que sería mi historial clínico y que pude ser común (salvando las diferencias) con muchas personas y posiblemente con las que estéis leyendo estas líneas o con la de vuestros seres más queridos: 

NOMBRE: XAVI VILALTA AULINAS  

EDAD: 44 

PESO: 80 k

ALTURA: 1,78 cm 

1-Melanoma maligno diagnosticado en Agosto 2010, tipo histológico nodular, en el EID, Breslow 2,2 Clark IV, ulceración, 6 mitosis por campo, sin invasión vascular, los márgenes libres. Ampliación de márgenes libres + ganglio centinela el Hospital Josep Trueta de Girona 12/08/2010: márgenes negativos, ganglio centinela negativo. tratamiento con interferón SC (1 año) terminó en agosto de 2011. 

2-Noviembre 2011 METÁSTASIS PULMONAR nódulo pulmonar en el lado derecho en el control marzo 2012 había aumentado de tamaño sin captación en el escáner de PET. TC PET-SC 19/04/2012:  nódulo pulmonar de 6mm no se caracteriza metabólicamente.  

Se decide IQ (cirugía) pulmonar resección de nódulos en 09/04/2012. AP compatible con M1 melanoma márgenes libres a 1,5 cm

22/10/12 PET-CT Lesión hipermetabólica en Lli sugestiva de recesiva tumoral 

23/4/13 PET-TC Discreto aumento de las lesiones milimétricas pulmonares en el lóbulo superior izquierdo sugestivas de M1. (6mm y 7mm) 

Se confirma la presencia de 3 nódulos el LSI mayores de 5 mm. Nódulos milimétricos puntiformes en lóbulo inferior izquierdo y pulmón contralateral.

16/6/13 CONTACTO CON EVA  

Tal y como habréis podido leer-deducir, una pequeña e insignificante mancha oscura en la parte posterior de mi rodilla derecha se convirtió en un cáncer de piel con su posterior  metástasis pulmonar y en constante-progresiva evolución.

Cuando uno se encuentra ante un cáncer que se está extendiendo a otros órganos vitales de su cuerpo (metástasis) llega a la conclusión de que la muerte ha llamado a su puerta, que le ha tocado a él y que realmente no hay nada que pueda hacer…

Pues bien, yo en primera persona puedo dar fe de ello y puedo afirmar que este hubiera sido mi final pero tal y como he dicho “el destino” me permitió cruzarme en el camino de Eva. 

El primer encuentro con Eva me sorprendió muchísimo, me explicó-dio una nueva argumentación  del motivo de la enfermedad (el porqué), como afrontarla, como recuperar mi salud, como convivir con la enfermedad, como curarme y como ser otra persona para el resto de mi vida.

Casi toda los humanos pensamos que “Si no lo veo no lo creo”, es decir, toda aquella fantástica argumentación había que probarla y esperar resultados. 

Al día siguiente ya empezamos la terapia a distancia (por whatsApp), me indicó la dieta a seguir, los baños de sal etc. etc. A las pocas semanas realizamos una sesión presencial para evaluar mi estado y recolocar todo mi cuerpo (conectividad hemisférica, percepción etc. etc.) 

La primera prueba, la primera demostración (si no lo veo no lo creo) fue recuperar mi respiración normal (lo que yo llamo la respiración del deportista) una respiración pausada, llena de oxigeno que permite vivir mejor. En mi caso sentía una importante sensación de ahogo desde mi operación pulmonar del 2012 (llevaba más de un año con ahogo). 

La segunda prueba fue la conectividad hemisférica y la percepción de la realidad, restablecer dicha conectividad me permitió recuperar mi equilibrio emocional, percibir las realidad tal y como es (aspectos positivos y negativos) y en definitiva recuperar o adquirir mi justa personalidad para adaptarme a la realidad, vivir y ser otra persona. 

Además Podría enumerar un sinfín de pruebas que me han demostrado y me están demostrando constantemente la eficacia de esta metodología, por ejemplo la influencia de las corrientes geomagnéticas. 

En todas las pruebas TAC posteriores los nódulos pulmonares se han ido reduciendo progresivamente y mi salud es cada día mejor…he encontrado mi equilibrio y la suerte está de mi parte.

MUCHAS GRACIAS EVA Y ESPERO QUE MI EJEMPLO OS PUEDA SERVIR DE AYUDA A TODOS!!! “


Me ha llegado un escrito de alguien que, de manera anónima, quiere explicar su historia...

“Aquesta és la meva historia, espero i desitjo que al escriure aquestes línees pugui deslliurar-me del pes que sento encara a sobre meu i per una altra part poder ajudar a altres persones que poden pasar o poden estar passant per la mateixa situación o semblant.

Plantejaré primer la meva situació en un passat molt proper i el present, després us explicaré una mica del meu passat per poder entendre el present, perque m’he adonat que funciona així, hem de cuidar el nostre present perque será el nostre futur.

Al gener del 2012 em van diagnosticar cáncer de mama, el dia que m’ho van dir no sabia que fer, matar-me? lluitar? plorar? riure? oblidar?...va ser un cúmul de sensacions i emocions que en un moment em van bloquejar. 

Al principi tot pintava “bé”, tumor al pit, mastectomía total o parcial, tractament químic i radiológic en total uns 7 mesos. Amb la possibilitat d’extreure la corona dels ovaris per a preservar els òvuls, per si algún dia volia ser mare ja que llavors tenia 34 anys.

Quinze dies després la situació va donar un gir de 360º, vaig anar la visita oncológica per a recollir els resultats de les proves de l’estudi d’extensió i em diuen que no només tenia un tumor maligne de més de 3 cm de diàmetre al pit, sino que tenia infectats els ganglis de l’axila, el coll i el tórax, i que tenia una metástasi pulmonar, és a dir, els meus pulmons també estaven infectats. El cáncer s’havia estés i s’estenia ràpid.

No només aquella va ser la noticia del dia, sino que a més em van dir que ja no tenia sentit operar-me per a preservar els òvuls, perque mai podría ser mare i que no tenia sentit operar i treure el tumor primari (el situat a la mama) perque existía una metastasi i per tant ja estava fora de control. Probarien el tractament químic però que no sabien si reaccionaria o no. També m’havia d’oblidar de la data dels 7 mesos de tractament perque ja si ho podien controlar es convertiría en una malaltia crónica.

Aquell dia només recordó que quan vaig sortir de la consulta de l’oncòleg, vaig plorar molt i el meu pare em deia: “No t’han dit res que no es pugui superar”. Vaig mirar al meu pare i li vaig preguntar:

“Pare, en 34 anys que tinc, que he fet per mi? Res. He estudiat el que em vau dir, vaig treballar on em vas ficar, no he viatjat, m’acabo d’anar fa un any a viure sola, la meva situació sentimental és caòtica, he estat treballant i estalviant, per a que? Què he viscut?”

Al cap d’uns dies vaig començar el tractament químic, me’n recordo de la por de la primera sessió, la sensació de que ja estava tot dit i fet...però llavors vaig començar a rebre Reiki, a fer visualitzacions,...al cap de 6 sessions em van realizar un TAC i van observar que a la 2ª o 3ª sessió els ganglis s’havien curat i que el tumor del pit s’havia desinflamat una mica.

Crec recordar que al mes d’agost li vaig comentar a l’Eva la meva situació... feia com 10 anys que no parlavem, no per res, sino que a l’acabar la carrera universitària cada una va fer la seva vida, però guardava el telèfon, per sort era el mateix.

Recordo com vaig plorar al dir-li, era una noticia que no volia donar-li a ningú, perque no volia que ningú es posés trist o petís per mi. Després de 10 anys la meva Nini no es mereixia aquella noticia, però era una realitat.

 La sorpresa va ser quan em va dir que ella estaría al meu costat i que d’això que es diu CÂNCER si vols et pots curar, tot residia en les emocions i en les lleis o idees equivocades fixades al meu cervell.

Durant tot el procès, que haig de donar les gràcies, perque va ser màgic i ple d’Amor, de mi per a mi,...vaig canviar de dieta, de costums, i vaig començar a estudiar el que realment m’agradava i ho estava fent sense demanar permís, opinió o consell...

Un dia a la consulta de l’oncòleg, em va dir que en dos anys hem tornaria a sortir. Aquell comentari se’m va grabar al cervell, però jo seguía fent el tractament.

Al mes d’octubre el tumor del pit ja no hi era i la metàstasi pulmonar s’anava reduïnt però lentament ja que el teixit pulmonar és més dens.

El dia 5 de desembre va ser la meva última sessió de quimioterapia, 36 sessions, en total, al gener del 2013 vam fer el TAC corresponent i estava neta. PLorava, saltava, em vaig abraçar al meu pare i vaig rebre la resposta següent: “Aquí no facis un show, posa el peus a terra, tornarà a sortir!”

Cada 3 mesos em feien les proves corresponents, anava sempre amb molta por, però sortien perfectes. Un dia a mes i mig del tractament em va venir la menstruació, l’oncòleg no s’ho creía, el meu cos estava vivint, recuperant-se. A ell això no l’interessava, a mi si, això volia dir que podría algún dia ser mare. Però al cap de 3 mesos l’oncòleg em va retirar la menstruació químicament.

Al febrero d’aquest any 2014, em van fer de nou un TAC i quina va ser la sorpresa que la metàstasi pulmonar havia resorgit, desde desembre jo tornava a estar trista, desmotivada, sense il·lusió...

Quina va ser la resposta del metge: “T’ho vaig dir...2 anys...”

Porto ja 12 sessions de quimioterapia, aquesta vegada són més fortes, però tot va bé, ara a principis d’octubre faràn un nou TAC i estic convençuda que no hi haurà res. I per cert, podré ser mare algún dia perque amb el tractament de quimioterapia i tot, torno a tenir la menstruació. El meu cos vol VIURE!. Tot són informacions favorables a la meva recuperació.

Aquest és el meu present i ara us preguntareu, quin era el teu passat?

Doncs era una bona nena, el que s’enten per una sumisa, sempre ho feia tot tal i com volien els pares, sense dir la meva opinió,...això va anar creixent i em va influenciar en la época escolar, en l’adolescència en la relació amb amics / amigues.

Sempre volia quedar bé, ningú m’arribava a conèixer, perque ni jo em coneixia, era invisible.

Amb els pares la relació no era bona des d’un episodi als meus 7 anys. Jo com a nena no creía que allò tingués una influencia en el meu desenvolupament personal i concretament amb la relació amb ells, doncs si.

Sempre he estat una noia amb l’autoestima baixa, amb el “no puc” a la boca, amb la idea de que no em mereixo coses bones al meu voltant i en mi.

Les relacions sentimentals han estat sempre toxiques.

I així em vaig anar envoltant de negativitat, estava enfadada amb el món, mai passava res de bo o no ho veía.

Un dia parlant amb l’Eva em vaig adonar que tinc por a viure, a que em passi algo bo, pensareu quina tontería, però que dius?

Doncs si, perque el meu cervell està acostumat a aquests pensaments. Ara sóc conscient de tot el que m’he fet, de com el meu cervell ha anat creant aquestes idees...i de que haig de conectar amb l’alegria, amb l’Amor.

Realment, ara començo a conèixem, començo a saber el que vull i intento fer camí, no és fácil, però havent passat tot el que he passat, és imposible?

(No hi ha res imposible, l’última paraula la tinc jo!)

Molta llum, somnis i il·lusions per a tots.  

Ashana “


Contacto

SANTÉ ROOM